Per fi he acabat la tesi! No ho hauria aconseguit sense el suport explícit de molta gent, i tampoc sense el suport en altres moments puntuals de molta altra gent, que durant tots els anys de la meva vida m'han anat aportant informació i m'han anat configurant i refinant aquest caràcter tossut i enfadós, i amb aquell toc d'humor grotesc que segurament tant em caracteritza. Així doncs, la corrua de gent a qui donar les gràcies és llarga, tot i que no tant com els sants de l'Almodòvar.
Aprofitant el tema cinèfil, podria tirar endavant la típica i tòpica metàfora per donar les gràcies. Donar les gràcies a la família, fent servir un tema bíblic. Donar les gràcies als amics d'infantesa, fent servir una pel·lícula de dibuixos animats. Donar les gràcies als amics de joventut i d'universitat, fent servir un serial televisiu. Donar les gràcies als professors que m'han ajudat a estimar l'estudi, fent servir el club dels poetes morts. Donar les gràcies als professors del departament, fent servir la trilogia del padrino. Donar les gràcies als companys que han dinat amb mi durant aquests anys, fent servir un rodolí d'en Pastallé. Donar les gràcies als companys de grup, fent servir alguna d'aquelles pel·lícules americanes sobre societats americanes secretes. Donar gràcies al meu director de tesi, fent servir alguna pel·lícula de mestre i alumne, senyor i esclau. I donar gràcies a la meva nova família, fent servir una pel·lícula romàntica. I donar gràcies a tots aquells a qui m'he deixat, tot esmentant blade runner i black rain. Però no m'agraden les metàfores.
Així doncs, gràcies Papa i Mama per estimar-me durant tots aquests anys i deixar-me fer-vos patir sense parar. Gràcies Joan i Alfred per entretenir-me tot educant-me de petit. I també de gran. Gràcies cunyades Maria Antònia i Maria Mercè, i com no, gràcies nebodes Isaura, Griselda i Maria, i gràces nebot Josep. I també gràcies a tu, Lídia, que m'has, m'estàs, i m'estaràs suportant les meves neures, tot omplint de joia el meu cor. I també et dono les gràcies, tant a tu com a la teva família, per ser ara també la meva.
També he donar les gràcies als companys molletencs i flaçanencs que de petit vam ser amics, i que durant vuit (en Vadó, l'Albert, en Jordi, l'Alícia...), deu (la Sussanna, la Maria), dotze (en Miquelet) i setze (buf!, eh Joel) anys hem estudiat, hem jugat i ens hem divertit junts. En aquest mateix paràgraf he de donar les gràcies als que vam estudiar als Salesians (en Ricard, en Pere, en Narcís, en Paquete Laureano, l'Albert, en Dani, ...), a l'Autònoma (en Jordi, en Javi, en Figueras, ...) o a la UdG (en Joan, en Joan, l'Emili, en Narcís, en David, ...). També hi ha els companys que no vam coincidir al mateix curs, però que hi he jugat des de petit (en Pitu Maria, en Xiqui, en Carlus, en Jordi, en Jordi, ...). I com no, els companys que encara no he dit i amb qui vaig compartir dos (en Raül, que era andorrà) i quatre anys (l'Albert) de la meva vida.
Ara ja toca donar les gràcies a la gent que ha estat al meu costat durant aquests anys de recerca intensiva i sense parar. Seria injust no començar pel meu director de tesi, en Jordif, i que consti que no ho faig per posar el burro a davant! Sense en Jordi aquests anys hauria estat perdut, no hauria vist la llum. Amb ell al costat, en canvi, sempre hi ha hagut un moment per a l'esperança, i també pel cafè. També gràcies a l'Avi Cufí i a en Joanm, que m'han fet somriure cada cop que estava trist. Gràcies també als altres doctors que corren per aquí i no ens veiem tant, com ara en JB, en Quim, la Marta, en Rafa, en Pere, en Marc, en Pep. I també gràcies en Figui, en Jar, en Lluispa, en Toni, en Tomàs, l'Íngrid, ... per veure'ns i xerrar cada dia. Gràcies també als companys que estan fent o ja han acabat el doctorat: en Jordip, en Carles, l'Ela, en Radu, en Tudor, la Bet, la Silvana, els piscinerus, o els nouvinguts François, Olivier, Marina, Pío, Ricard... i també l'Arman, que deu estar fent la mili. Sense ells, els dinars haurien estat molt avorrits. Gràcies també a l'Anna i la Marta, amb qui anar a demanar material ha estat molt senzill. I gràcies també a la Maria i la Montse, que sempre han tingut un somriure a punt i una mirada encisadora (només) per mi.
Gràcies a en Josep i a l'Elsa, i a l'Hospital Josep Trueta en general. Sense el seu ajut, la seva paciència, i el seu companyerisme no hauria pogut treballar. Gràcies també a l'Albert, per fer la transferència entre les dades mèdiques i les informàtiques. I també a en Jordi i a en Marcel, pel seu algorisme de segmentació. I gràcies a la resta de projectistes que heu passat per les meves mans. Ja ho diu la cançó: ``argo se muere en er arma cuando un projectista se va".
També dono gràcies, amb la mà al cor, als companys de laboratori. L'Anna, voleiant entre Oxford i aquí. I en David, sempre envoltat d'alumnes i alumnes, i de projectistes i projectistes. Gràcies també als doctors de l'anterior fornada: en Xevi, en Xevi i en Xavi. Molt variat, eh? El primer és més conegut per un sobrenom, que no el diré. El segon és el que m'aconsella als moments difícils, m'ajuda pel messenger, i se'n va de viatge amb les meves guies. I gràcies també al tercer, per revisar-me la tesina i també la tesi, per compartir xerrades i amistat. I no vull acabar sense donar les gràcies a en Bobby, vull dir en Robert, que des que va arribar l'he tingut monopolitzat corregint el meu anglès. I el que em queda per aprendre... Sort a tots!
Així doncs, als que m'han donat tot el seu suport i amor durant tots els meus anys de vida. Als que em van ensenyar a estudiar i a aprendre. Als que vaig conèixer de petit i, tot i estar lluny, ja mai ens hem oblidat. Als que he anat trobant pel camí, ens hem ajudat i mai més ens hem tornat a veure. Als que em van ensenyar que estudiar no és un camí de roses. Als que em van animar a seguir estudiant i a aprendre. Als porreros. Als que durant aquests últims anys m'han financiat com han pogut. Als rivals d'Uno. Als projectistes, els meus deixebles. Als que dinàvem junts i arreglàvem el món. A la que es passa més dies a fora que a casa. Al que algun dia haurà recorregut el món enter amb una sabata i una espardenya. Al corrector personal d'anglès. Al company de copes furtives. Al de la cua llarga, tenista d'interior. Al gran (i gros) Buc Insígnia. A la que em va voler conèixer a fons i mai més ha pogut sortir del pou. En fi, a tots amics meus. Moltes gràcies!